El parèntesi de Sant Jordi

Què es pot dir que no s’hagi dit ja de Sant Jordi?

Res de nou, segurament. Però insistiré en una idea: els qui ens dediquem a escriure, i sobretot els qui tenim l’escriptura com una forma de vida i no de fer-se veure, avui és un dia especial.

Especial perquè sortirem del nostre cau ple de papers escampats, notes disperses mig perdudes, llibretes farcides d’idees inservibles amb alguna d’útil que no trobarem mai més… el nostre cau de gaudi i patiment alhora (perquè ens hi va la vida).

Especial perquè al carrer trobarem un món de colors i de lletres, flors i llibres, que és la metàfora del que realment ens fa viure, i ens emportarem a casa roses que alimenten el cor i lectures que nodreixen el pensament.

Especial perquè potser podrem conèixer algunes lectores i lectors, i l’acte solitari d’escriptura (de l’escriptor) i de lectura (del lector) adquirirà més sentit del que tenia fins ara. S’obrirà un petit i breu canal de comunicació, com un pont suspès entre dos cingles, que ens durà a una serralada nova on farem camí acompanyats.

Avui continuo escrivint, com ahir, com dissabte, com cada dia, però a la tarda faré un parèntesi i signaré llibres a l’Escola IPSI, de 16.30 a 17.30 h, i a l’FNAC de l’Illa Diagonal, de 19 a 20 h.

I si ens trobem, si això pot ser, serà fantàstic. Seré molt afortunat de viure aquest moment!

 

Anuncis

Booktrailer espectacular

La classe del Guggenheim de l’Escola Lexia de Barcelona m’ha fet un regal inesperat per Sant Jordi: un booktrailer d’El club de la petanca. Vull donar les gràcies a les creadores i creadors d’aquesta obra:

Paula (edició)

Judith (disseny de producció)

Nuria (direcció de fotografia)

Alícia (càsting)

Nya (banda sonora)

Victòria (disseny de vestuari)

Joaquín (producció executiva)

Àlex (guió)

Oscar (direcció)

El resultat final és excel·lent: hi trobareu una música ben triada, una molt bona combinació de dibuixos i imatges en moviment, frases inserides que expressen a la perfecció el que qualsevol lector pot trobar en aquesta novel·la i que n’extreuen encertadament algunes de les claus (protagonistes, accions).

En resum, una excel·lent presentació per a qui no hagi llegit El club de la petanca, que s’ajusta a la funció pròpia d’un booktrailer.

Moltes felicitats als components de la classe per aquesta feina tan ben feta. I moltes felicitats també a l’Escola Lexia pels seus 50 anys. Que en siguin molts més!

I ara el més important, feu-hi clic si voleu GAUDIR DE L’ESPECTACLE:

Booktrailer d’El club de la petanca. Autors: Classe del Guggenheim

 

 

 

 

Tornar a la infantesa

Tothom torna al passat de tant en tant gràcies als records, però a vegades hi ha “instruments evocadors externs” que poden aconseguir un efecte semblant o fins i tot multiplicador.

Un d’aquests instruments és la ficció, en general, i la literatura, particularment.

El llibre Antologia literària per tornar a la infantesa, publicat per Casa Catedral, conté relats de 22 autors que realment assoleixen (un més que d’altres, és clar) la complicada fita que anuncia el títol.

Alguns d’aquests relats són, segons el meu parer, autèntiques joies. I també són una demostració del poder de la literatura: el lector no torna a la seva infantesa a través dels records del que va viure, sinó mitjançant la vida (inventada) d’altres nens, que, ves per on, sense tenir res a veure amb un mateix en realitat són, per moments, una definició exacta del que vam ser (fins i tot més exacta que els nostres records vaporosos!).

Curiosíssim: hi ha un esglaó per sota de la vivència de cadascú que ens interpel·la i ens resulta més que familiar. L’esglaó de la literatura.

Dia Internacional de les Dones

El termòmetre de la societat

Sovint és bo mirar al nostre voltant, saber on som i on vivim, excavar per descobrir les fortaleses o febleses dels fonaments del sistema social que ens embolcalla.

I un bon termòmetre per discernir si anem bé és el tracte social que reben les dones (les nostres àvies, les mares, les dones, les filles, les netes).

En una societat avançada, o més aviat CORRECTAMENT AVANÇADA, s’han de complir els articles de la Declaració Universal dels Drets Humans. (Però no per obligació, sinó per devoció, sentit comú i justícia.)

Encara queda un llarg camí per recórrer. L’esperit de l’home caçador de les cavernes continua passejant-se impune, alegre i amb aires de superioritat pels carrers i places. Mireu al vostre voltant. No el veieu? Sembla invisible, però no ho és.

Més o menys fa aquesta fila:

Retrat robot de l’esperit de l’home caçador actual (grau d’evolució = zero).

 

Article 1
Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de conviure amb esperit de fraternitat.

Article 2
Tota persona té els drets i les llibertats que aquesta declaració proclama, sense cap distinció de raça, de color, de sexe, de llengua, de religió, d’opinió pública o d’altra mena, d’origen nacional o social, de fortuna, de naixement o de qualsevol altra classe.

Rogue One, inspiradora

Rogue One: una història de Star Wars, sí, va ser inspiradora.

Respectava l’essència de la saga galàctica, incorporava un relat “secret” en un episodi mític, i sobretot: és trepidant i no a qualsevol preu. Té coherència, sentit, tot està ben lligat. I un final profund, heroic, trist, que fa pensar.

Inesperadament, una joia.

En canvi, l’última (The Last Jedi) és una pel·lícula de distracció massiva, meravellosa si després no hi penses més. Acció a tota pastilla, sí, però tot s’hi val?